Encuadernación: Rústica.

El cavaller Pere Torroella (la Bisbal d’Empordà, c. 1420 – 1492/5) és el més destacat dels poetes que a mitjan segle XV van rebre l’herència poètica d’Ausiàs March i van contribuir a la seva consagració com a clàssic. A part d’alguns textos d’atribució dubtosa, Torroella és autor de quaranta-dues poesies i de diversos textos en prosa, tant en català com en castellà. Aquest bilingüisme literari és el reflex d’un itinerari cortesà molt lligat al rei Joan de Navarra, futur Joan II d’Aragó: Torroella ingressà a la seva cort el 1436, i el rei el col•locà primer al servei del seu fill Carles, príncep de Viana, i després al del seu fill il•legítim Joan, tramès a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim (1451-1458). Amb l’esclat de la guerra civil catalana (1462-1472), Torroella restà fidel a la Generalitat fins que el 1464 tornà a l’obediència del rei Joan, i després de la guerra continuà vinculat al consell de Joan II i del seu successor, Ferran II el Catòlic. En aquests ambients cortesans Torroella visqué en relació molt estreta amb altres poetes de la seva generació, com Jaume March, Bernat Hug de Rocabertí o Francesc Ferrer, i també coincidí amb altres poetes més joves, com Joan Roís de Corella o Romeu Llull. Tot i emmirallar-se constantment en el model d’Ausiàs March, la veu poètica de Torroella es caracteritza per una síntesi peculiar de tradicions líriques. Bon coneixedor de la tradició catalana, dels trobadors clàssics i de poesia castellana i francesa, com ho demostren les citacions que intercala en el lai «Tant mon voler» (XXII), també conegué Petrarca i la lírica italiana, i és l’autor del primer sonet conegut en llengua catalana (XIV). En castellà compongué nombrosos decires i canciones, i gaudí d’una extraordinària celebritat com a misogin pel seu Maldecir de mujeres (XXXVIII), que fou contestat per diversos poetes castellans. En prosa castellana conreà els gèneres oratoris del razonamiento —especialment una retractació en defensa de les dones (XLVI)—, la complanta i l’epístola consolatòria, mentre que la seva correspondència castellana amb Pedro de Urrea i catalana amb Bernat Hug de Rocabertí, Francesc Ferrer i Romeu Llull constitueix una de les exposicions més valuoses de la teoria amorosa implícita en l’experiència lírica del segle XV.